Alfredo Ruiz, guanyador del I Concurs de Microrrelats del Fertiberia Puerto Sagunto

Ricardo Gil aconseguix l’Accèssit BM Puerto Sagunto i Ana Isabel Martínez l’Accèssit Jove

El Jurat del I Concurs de Microrrelats organitzat pel Fertiberia Puerto Sagunto ja ha triat els guanyadors dels tres premis que es posaven en joc per a esta iniciativa del club rogiblanc. Alfredo Ruiz, amb la seua obra “La Leyenda”, ha sigut el guanyador absolut, mentre que José Ricardo Gil, amb “Una tarde muy especial”, ha obtingut l’Accèssit BM Puerto Sagunto, per a obres que centraren l’atenció en el club. L’altre premi concedit ha sigut per a la jove murciana Ana Isabel Martínez, que amb la seua obra “Sólo él” ha obtingut l’accèssit reservat per a jóvens autors.

Este dissabte, en la prèvia de l’encontre davant del FC Barcelona, la presidenta del Jurat, la regidora de Cultura, Maribel Sáez, acompanyada per altres membres del Jurat, farà entrega dels guardons commemoratius als vencedors.

Les tres obres seran publicades en l’edició d’este encontre de Pase de Gol, la revista oficial del Fertiberia Puerto Sagunto. Així mateix, el club rogiblanc vol agrair a tots els participants la seua col·laboració en este concurs i informa que les seues obres eixiran a la llum progressivament en els mitjans interns de comunicació del club, tant impresos com digitals.

__________________________________________________________________________________________

La Leyenda. Autor Alfredo Ruiz Martínez

Passejava fins al pavelló des de l’aparcament amb la serenitat que donen els anys, i amb l’aplom que dona saber-se observat des de xiquet. Mai vaig saber què impressionava més els xics, si la seua llegenda o els seus quasi dos metres d’alçària. Els seus silencis eren tan llargs com els seus passos, i mirava al front com qui sap que només es pot viure així.

Els seus ulls només somreien quan arribava a la porta i saludava Joaquín, el porter, que li donava la mà amb orgull i l’invitava a passar a casa de tots dos. L’handbol no havia sigut per a ell només un esport, havia sigut una religió, i aquell era el seu temple. Este esport li havia ensenyat a córrer, a saltar i a llançar, però sobretot li havia ensenyat que l’esforç, el treball en equip, l’honor, el compromís i la constància sempre tenen recompensa. Eixos valors foren els que després forjaren la seua vida i la seua gran família i, gràcies a l’handbol, se sentia orgullós de totes dues.

Es va asseure a la grada, envoltat dels 4 amics que l’havien acompanyat des de sempre i que formaven amb ell allò que la gent de l’handbol anomenava “El Comité de Savis”. Ells eren la seua segona família. Amb una mirada entre ells sabien què pensaven de cada jugador i de cada jugada. Eren molts anys sentint aquella passió i eren els primers a descobrir qui serien els millors amants per a la seua estimada. Les seues opinions eren sentències i sempre eren respectades.

Aquell dia l’Ovni era una festa. El Port jugava la Final de Copa contra el Barcelona. Ell mai havia tingut la sort de viure un partit així, ni com a jugador ni com a entrenador, però aquell dia el seu nét era al camp per ell. Se sentia més orgullós que si ell mateix haguera estat jugant. Quan els equips saludaven, el seu nét el va mirar, li va somriure, es va dur la mà a l’escut, al cor, i li va assenyalar amb el dit. Es va sentir feliç. Li brillaven els ulls quan l’àrbitre va xiular l’inici del partit. Va ser un partit dur, brusc i disputat.

Ningú va saber mai si va arribar a assabentar-se del resultat final. Quan el seu amic Juan es va girar per abraçar-lo es va adonar del que havia passat. Quan el seu nét recollia la Copa i va mirar cap amunt també ho va saber. Va passar la copa a un company i va córrer cap a la grada. El pavelló va emmudir.

—No plores, Luis, campió, jo també vull morir així, i algun dia ho entendràs —li va dir Juan.

Traducció realitzada amb intel·ligència artificial.