Una lluita desigual

Carlos Argente

Mire la classificació de la Lliga Asobal i una ràbia interior m’apodera. No parle del dur que resulta per a un tipus com jo veure el seu club de l’ànima en l’última posició; en això crec que m’acompanyen en el viatge alguns milers més.

 Però hui volia reflexionar sobre una situació que és absolutament injusta i, per a mi, fins i tot immoral. Lliges els periòdics, estudies les cròniques, parles amb els jugadors i amb els dirigents dels setze equips que competeixen per ser dels millors d’aquest nostre handbol patri i em puge per les parets.

 De les altres cases d’aquest ¿selecte? grup de membres Asobal, només escoltes impagaments a jugadors i proveïdors, pressupostos confeccionats sense una mínima seguretat, retards en subvencions municipals, provincials i autonòmiques que et donen ganes de dir-los: demane la vostra subvenció per a Reis, encara que me la pagueu al segle que ve. Veus que quatre xicons i cinc veterans que no cobren des de temps immemorials et superen, veus que equips amb deutes es reforcen en el mercat d’hivern, veus que juguen a Europa clubs els jugadors dels quals l’any passat es deixaven barba. Veus, en definitiva, que, curiosament, els dos últims classificats de la Lliga són dels pocs clubs completament al corrent de pagaments i sense deutes d’anys anteriors.

 És casualitat que l’Huesca i el Puerto Sagunto vagen els últims? En la meua opinió, i ja és hora de dir-ho alt i clar, NO.

 És una conseqüència del despropòsit de fer els ulls grossos, l’assumpció d’irregularitats i les males gestions en les trastiendes, que fan que no el més seriós, el més formal ni el més rigorós vaja per davant de molts que competeixen amb armes que els altres no volem usar per honestedat i bon fer.

 Estic fart de fer exàmens d’oposicions en què uns poden copiar, són amics del professor, i altres anem amb les hores d’estudi que ens permet el nostre treball per sobreviure cada dia. Sens dubte, l’honestedat i les bones pràctiques empresarials són un valor a la baixa en la borsa de valors espanyola i això, en la Lliga Asobal, és un llast autèntic per a sobreviure, sí, amb dignitat, però com a últims classificats.

 No tinc la solució, però el que sí que tinc és el convenciment, perquè m’ho van ensenyar els meus majors a casa i els meus predecessors en aquests 60 anys de llarga història d’aquest club, que morirem drets abans que viure de genolls.

 L’any que ve, en Asobal, en Plata o on siga, els ciutadans d’aquest poble tindran la completa seguretat de veure set hòmens vestits de blanc-i-roig defensant una camiseta que els supera en emocions. En altres ciutats, no ho sé, però ací sí.

Traducció realitzada amb intel·ligència artificial.