L’economia: l’altre gran cavall de batalla

És temps d’optimisme a les graderies del nostre temple dels somnis, l’Ovni. L’equip, puntet a puntet, arrabassat als il·lustres visitants que esta segona volta ens ha oferit, està en una situació esportiva ideal per a afrontar l’últim terç del campionat. A falta de les últimes sis jornades, la línia de permanència la tenim situada a huit punts i el gol average guanyat al Toledo. És, per tant, una situació immillorable per a rematar l’objectiu i poder consolidar esportivament el nostre retorn a esta Asobal.

No obstant això, els qui ens ocupem de la gestió sempre hem de mirar cap a un altre costat. Recorde perfectament com al maig, mentre la major part de la ciutat gaudia i s’enorgullia del que s’havia aconseguit, hi havia deu bojos, els directius, que teníem el semblant una mica més seriós. Ens preguntàvem on dimonis estaven els patrocinadors i les institucions que anaven a compartir amb nosaltres el doble del pressupost que, amb sang, suor i llàgrimes, a penes havíem completat per a poder ascendir a la lliga dels grans.

Quan vam posar esta pregunta en comú amb els nostres socis i amb el nostre alcalde, tant els uns com l’altre ens van contestar el mateix: ací estem i d’ací no ens movem. El nostre president, sempre tan realista i sincer, alhora que un martell piló, recordava per activa i per passiva que, malgrat l’esforç extraordinari de l’Ajuntament per a inscriure l’equip, encara continuàvem tenint un desfasament pressupostari de la bonica xifra de 250.000 euros a l’inici del campionat.

Els desvelaments del nostre alcalde i la seua lluita per ajudar-nos a augmentar la nòmina de patrocinadors del club van aconseguir que el problema es reduïra notablement, però, per desgràcia, a data de hui continuem tenint un desfasament de 150.000 euros. Això significa que o els captem o, més prompte que tard, entrarem en la dinàmica de retards i de menjar-nos recursos de l’exercici següent, pa per a hui i fam per a demà, per a no incrementar la llarga llista d’entitats esportives d’handbol professional espanyol que no poden complir dins del termini amb els seus professionals.

Som tan transparents, tan pesats en els avisos per a navegants, que es dona la paradoxa que més d’un pot pensar: «Ja estan estos plorant com sempre», però no, senyors, no. Queden dos mesos i mig de temporada i, lògicament, quan un no té els ingressos i sí que té les despeses, és al final del camí quan comencen a albirar-se els problemes. A data de hui no tenim cap pagament pendent, ni amb els nostres jugadors ni amb els nostres proveïdors. Només el suport ferm de les grans empreses i consorcis d’esta ciutat, i dels nostres governants, farà que això continue sent veritat.

Perquè no ens enganyem: este no és un esport que pague drets televisius (quasi cal pagar perquè et televisen), este no és un esport en què els patrocinadors nacionals truquen a la teua porta oferint-se i, per descomptat, no és un esport en què, com en cap altre, aconseguisques al voltant d’un milió d’euros amb les quotes de 1.500 socis.

Com tot en esta ciutat dual nostra, ningú de fora vindrà a ajudar-nos. Som nosaltres, amb els nostres governants al capdavant, els qui des de temps immemorials hem hagut de traure les castanyes del foc. I som nosaltres, la massa social de l’Alser BM Puerto Sagunto, els qui hem de recordar-li i quasi obligar socialment tots els grans consorcis instal·lats en esta ciutat a donar suport al nostre equip més emblemàtic. Si fullegen la nostra revista, les nostres indumentàries i els nostres cartells, veuran grans absències entre les empreses més importants i simbòliques d’esta ciutat. Necessitem tota la pressió social, política i institucional possible perquè ningú, ningú, puga mirar cap a un altre costat i donen suport d’una vegada al club d’handbol més important de la província de València i al club amb més massa social de tot el Camp de Morvedre. El meu càrrec m’impedix citar noms, però no hi ha més que passejar-se des del Mar fins al Castell per a veure importants consorcis nacionals i internacionals que no tenen ni un miserable cartell de 1.000 euros a l’Ovni.

I és clar que les empreses privades i públiques són sobiranes en la seua gestió, però potser si comencem a recordar-los allò que queda tan bé en les seues webs, de la Responsabilitat Social Corporativa i altres romanços, este somni col·lectiu de la nostra ciutat no ha de tancar la paradeta. Perquè, estimats amics, nosaltres no posarem en joc seixanta anys de club per una fallida. Això, qui escriu açò i els seus companys de directiva, no ho faran mai. Així que o ens impliquem tots o anirem a un model tipus Alcobendas, de baixar de categoria, perquè el model Teka, Altea, Avidesa, etc., no és el que es mereix este club.

Sent fer de missatger, però que després ningú s’enganye: hui per hui, el BM Puerto Sagunto no té un model sostingut, viable i durador de finançament d’un equip en Asobal. Encara som a temps d’aconseguir-lo.

Carlos Argente.

Vicepresident responsable de comunicació

Traducció realitzada amb intel·ligència artificial.